Ja fa més de dues setmanes que no postejo res. I aquesta última setmana ha estat plena de temes i oportunitats per fer-ho. Però em falta temps. Per això avui divendres comentaré la notícia literària de la setmana: el “no” de Sergi Pàmies a assistir a la Fira del Llibre de Frankfurt.
S’ha encetat un bon rebombori. La opinió pública està aprofitant per ficar-hi tota la cullerada possible, publicant articles sobre suposades llistes, especulacions sobre qui va i qui no i, sobretot, per què se n’exclou a uns o als altres. La veritat és que el tema està agafant trets melodramàtics. Però no ara sinó d’un temps ençà.
Anant a en Pàmies, tinc la sort d’escoltar-lo sovint en tertúlies radiofòniques i de llegir els seus articles i no descobreixo res si dic que és una persona tímida a qui no agraden els actes públics. Per tant, aquesta ja seria una bona raó per no anar al circ de Frankfurt. Però les seves declaracions no deixen cap mena de dubte: ha declinat la invitació no pas per vergonya sinó perquè no creu que el tema s’estigui portant de la millor manera possible. I contra això no podem objectar res. És més, quan es va saber que la cultura catalana seria la convidada d’honor d’enguany i li demanaven a en Pàmies la seva opinió i si estaria disposat a anar-hi, sempre responia, si fa no fa, el mateix: primer, que a ell ningú l’havia convidat enlloc. I segon, que la Fira de Frankfurt no servien per res pels escriptors perquè és una fira d’editors i drets d’autor. I ara que ha rebut la invitació oficial, ha actuat amb conseqüència: l’ha rebutjada.
Això demostra que és un home equilibrat i centrat. El problema és que és un dels primeres espases de la nostra literatura i el Llull vol apostar per un programa replet d’autors mediàtics i supervendes.
Crec, sincerament, que s’han creat més expectatives de les que realment ofereix la Fira. Ara que s’apropa el dia “D” potser caldria que algú expliqués de veritat què dimonis hi ha dins els pavellons de la fira i què s’hi cou. Per evitar una patacada i alguna que altra decepció. De fet, durant la edició de l’any anterior els visitants professionals ni paraven atenció als (pocs) autors que hi havia. I els visitants de carrer (per diferenciar-los dels altres d’alguna manera) només van parar atenció a en Gunther Grass.
S’ha encetat un bon rebombori. La opinió pública està aprofitant per ficar-hi tota la cullerada possible, publicant articles sobre suposades llistes, especulacions sobre qui va i qui no i, sobretot, per què se n’exclou a uns o als altres. La veritat és que el tema està agafant trets melodramàtics. Però no ara sinó d’un temps ençà.
Anant a en Pàmies, tinc la sort d’escoltar-lo sovint en tertúlies radiofòniques i de llegir els seus articles i no descobreixo res si dic que és una persona tímida a qui no agraden els actes públics. Per tant, aquesta ja seria una bona raó per no anar al circ de Frankfurt. Però les seves declaracions no deixen cap mena de dubte: ha declinat la invitació no pas per vergonya sinó perquè no creu que el tema s’estigui portant de la millor manera possible. I contra això no podem objectar res. És més, quan es va saber que la cultura catalana seria la convidada d’honor d’enguany i li demanaven a en Pàmies la seva opinió i si estaria disposat a anar-hi, sempre responia, si fa no fa, el mateix: primer, que a ell ningú l’havia convidat enlloc. I segon, que la Fira de Frankfurt no servien per res pels escriptors perquè és una fira d’editors i drets d’autor. I ara que ha rebut la invitació oficial, ha actuat amb conseqüència: l’ha rebutjada.
Això demostra que és un home equilibrat i centrat. El problema és que és un dels primeres espases de la nostra literatura i el Llull vol apostar per un programa replet d’autors mediàtics i supervendes.
Crec, sincerament, que s’han creat més expectatives de les que realment ofereix la Fira. Ara que s’apropa el dia “D” potser caldria que algú expliqués de veritat què dimonis hi ha dins els pavellons de la fira i què s’hi cou. Per evitar una patacada i alguna que altra decepció. De fet, durant la edició de l’any anterior els visitants professionals ni paraven atenció als (pocs) autors que hi havia. I els visitants de carrer (per diferenciar-los dels altres d’alguna manera) només van parar atenció a en Gunther Grass.