Aquests darrers mesos, concretament des de la manifestació del 10 de juliol, s'han succeït diferents esdeveniments, per tots àmpliament coneguts: la pre-campanya, la campanya electoral, la jornada del 28-MN, la victòria aclaparadora de CiU, la desfeta de PSC i ERC, la renúncia del president Montilla i de Benach, el vull i no puc de Puigcercós, l'adéu de Madí a la política activa, el debat d'investidura i la cerimònia de presa de possessió. En escassos 6 mesos hem viscut en un Dragon Khan constant, en una bombolla efervescent, amb declaracions, contradeclaracions, compareixences, debats i comunicats. I tot plegat va acabar ahir, amb la presa de possessió del 129è President de la Generalitat, Artur Mas.
Ja al debat d'investidura al Parlament Mas va procurar rebaixar l'efervescència del 10 de juliol. Va parlar d'una transició nacional, sense esepcificar cap a on anava aquesta transició, i ja no va parlar del concert econòmic que havia defensat durant la campanya electoral sinó que ho va fer sobre un nou règim fiscal per a Catalunya.
Cal tenir sempre present que el Parlament va investir Mas com a President gràcies al pacte que CiU va signar amb el PSC i a l'abstenció d'aquest grup durant la segona votació. I Mas els ho agraeix nomenant Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura. Amb aquest moviment, intel·ligentíssim, Mas es posa a la butxaca alguns vots socialistes i es treu del damunt un rival perillós per a l'alacaldia de Barcelona. No és cap secret que el Mascarell era un actiu molt important per al PSC. Tinc la sensació que li ha pogut més l'ambició immediata (i potser les ganes de revenja) que la paciència per arribar a assolir un objectiu superior.
Amb tot, durant l'acte al Palau de la Generalitat d'ahir, Mas va pronunciar un discurs ple de referents i referències personals. Va voler deixar molt clar que no tornava al Palau sinó que ell sentia que hi arribava de nou per a servir al poble de Catalunya. Humilment: trobo que encara no havia estrenat el càrrec i ja ens estava enganyant. M'explico. O ho intento, com a mínim.
TV3 va estrenar ahir el documental Candidat Mas, President Mas: compte enrere. Molt recomanable, la veritat, em va agradar molt. Les sensacions que es respiraven a l'Hotel Majestic durant la nit electoral eren, lògicament de satisfacció per la victòria, però, al mateix temps, de recuperació del que és legítimament seu. Hi ha un moment, concretament al minut 37, on s'ensenya un mapa electoral de Catalunya, tot blau. CiU va arrasar a tot el país. I la reacció no té pèrdua. Donava tota la sensació que només es pot ser català si s'és de Convergència i/o d'Unió. I més detalls: la presència de tota la vella guàrdia (Pujol, Roca, ...) és simptomàtica.
I el nomenament de consellers i conselleres que ja ho havien estat amb anteriors Governs del President Pujol (Rigau, Puig, Pelegrí, ...) tampoc ajuda a reforçar la imatge de nova arribada que vol potenciar el President Mas sinó més aviat de retorn a un lloc que, segons ells, no havien d'haver abandonat mai.
Ara només cal esperar i donar els 100 dies de gràcia que mereix aquest nou Govern i desitjar la major de les sorts al nou executiu, que haurà d'afrontar moments molt difícils. Però que no es descuidin perquè per la xarxa estarem ben atents a què fan, com ho fan i, sobretot, com ho diuen. Els Toni Aira, l'Albert Medran, la gent del Pati dels Tarongers i tota la colla de bloggers i piuladors sempre estan de guàrdia.