Sembla ser que en aquest país nostre estimat no en tenim mai prou. Tant els costava als grups parlamentaris (en diem així perquè la llei no ens permet anomenar-los partits polítics, en aquest cas) deixar de posar traves a la designació del director general de la CCMA? La teoria, la llei aprovada el mes de gener, diu que els membres del Consell de Govern són escollits pels grups. Aquí acabava la seva feina, no calia posar tants pals a les rodes durant aquests 3 llargs mesos a la designació que aquest Consell de Govern havia de fer.
Ara, a sobre, els professionals de les emissores de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio, han fet un comunicat queixant-se de l’espectacle lamentable que s’ha donat aquests darrers dies, inclosa la petició d’ampara d’Albert Sáez al President del Parlament.
Veient-ho des de fora, i per tant amb perspectiva, on tot sembla més senzill, estic d’acord amb el conseller Tresserras: la llei no és perfecta, com totes. Però el seu esperit és el que compta. Preferim que les línies d’actuació de les emissores públiques catalanes, un pilar de la nostra cultura i la nostra societat, claus per la nostra recuperació nacional, canviïn segons el color que s’instal•li a la Plaça Sant Jaume? Jo prefereixo que els representants escollits al Parlament de Catalunya siguin els que decideixin sobre una cosa que ens afecta a tots. Si ho deixéssim en mans del Govern de torn correm el perill que cada 4 anys tinguem direccions noves en els mitjans de comunicació públics, amb ls conseqüents canvis que això comporta. Això no permet cap tipus d’estabilitat. Fins ara no s’havia donat el cas perquè els 23 anys de pujolisme ho van impedir. I havia de ser així perquè la situació social, cultural i política ho requeria. Però els temps canvien i es modernitzen. Hem superat la primera etapa de consolidació i cal portar el mitjans públics més enllà. La llei de la CCMA n’és el primer pas.
Ara, a sobre, els professionals de les emissores de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio, han fet un comunicat queixant-se de l’espectacle lamentable que s’ha donat aquests darrers dies, inclosa la petició d’ampara d’Albert Sáez al President del Parlament.
Veient-ho des de fora, i per tant amb perspectiva, on tot sembla més senzill, estic d’acord amb el conseller Tresserras: la llei no és perfecta, com totes. Però el seu esperit és el que compta. Preferim que les línies d’actuació de les emissores públiques catalanes, un pilar de la nostra cultura i la nostra societat, claus per la nostra recuperació nacional, canviïn segons el color que s’instal•li a la Plaça Sant Jaume? Jo prefereixo que els representants escollits al Parlament de Catalunya siguin els que decideixin sobre una cosa que ens afecta a tots. Si ho deixéssim en mans del Govern de torn correm el perill que cada 4 anys tinguem direccions noves en els mitjans de comunicació públics, amb ls conseqüents canvis que això comporta. Això no permet cap tipus d’estabilitat. Fins ara no s’havia donat el cas perquè els 23 anys de pujolisme ho van impedir. I havia de ser així perquè la situació social, cultural i política ho requeria. Però els temps canvien i es modernitzen. Hem superat la primera etapa de consolidació i cal portar el mitjans públics més enllà. La llei de la CCMA n’és el primer pas.