El Conseller ha agafat el toro per les banyes i ha decidit fer una volta a l’orientació que, fins ara, ha portat el Centre d’Art Santa Mònica (CASM).
Ara per ara les propostes es basaven únicament en les arts visuals i anaven dirigides a un públic molt reduït. El Departament vol treure un rendiment d’un equipament que compta amb una situació magnífica dins la ciutat de Barcelona. I em sembla molt lícit, lògic i normal.
Hi ha dues coses que em rebenten del món de la gestió cultural al nostre país: la primera és que som pocs i mal avinguts (la majoria dels cops per simples futileses). La segona és que encara avui no es veu la cultura com un mercat. I ho trobo un greu error.
No arribo a entendre com hi ha equipaments, associacions, editorials, artistes (en la seva denominació més àmplia) que únicament subsisteixin a base de subvencions. I que quan els marques unes línies mestres, els demanes uns objectius a complir et diguin que estàs fent ingerència política. Si no volen ingerència per part de QUI posa els calés, que no en demanin. Oi que ningú es posa les mans al cap quan una empresa marca uns objectius als seus treballadors i els dota d’uns recursos econòmics per realitzar-ho? L’Administració Pública ha de gestionar els seus recursos econòmics amb un cert criteri. I la manera d’establir aquests criteris s’ha de basar en els rendiments que ofereix (o pot arribar a oferir) el projecte en qüestió.
Algú pot dir: la cultura s’ha de caracteritzar per ser alta cultura, tenir una base d’excel·lència i no estar sotmesa als servilismes de l’economia. No són pensaments incompatibles. Un mercat cultural ens farà créixer, econòmica, cultural i socialment. Això atrau les empreses, els inversors, els diners, en definitiva.
Ara per ara les propostes es basaven únicament en les arts visuals i anaven dirigides a un públic molt reduït. El Departament vol treure un rendiment d’un equipament que compta amb una situació magnífica dins la ciutat de Barcelona. I em sembla molt lícit, lògic i normal.
Hi ha dues coses que em rebenten del món de la gestió cultural al nostre país: la primera és que som pocs i mal avinguts (la majoria dels cops per simples futileses). La segona és que encara avui no es veu la cultura com un mercat. I ho trobo un greu error.
No arribo a entendre com hi ha equipaments, associacions, editorials, artistes (en la seva denominació més àmplia) que únicament subsisteixin a base de subvencions. I que quan els marques unes línies mestres, els demanes uns objectius a complir et diguin que estàs fent ingerència política. Si no volen ingerència per part de QUI posa els calés, que no en demanin. Oi que ningú es posa les mans al cap quan una empresa marca uns objectius als seus treballadors i els dota d’uns recursos econòmics per realitzar-ho? L’Administració Pública ha de gestionar els seus recursos econòmics amb un cert criteri. I la manera d’establir aquests criteris s’ha de basar en els rendiments que ofereix (o pot arribar a oferir) el projecte en qüestió.
Algú pot dir: la cultura s’ha de caracteritzar per ser alta cultura, tenir una base d’excel·lència i no estar sotmesa als servilismes de l’economia. No són pensaments incompatibles. Un mercat cultural ens farà créixer, econòmica, cultural i socialment. Això atrau les empreses, els inversors, els diners, en definitiva.