Acabo d’arribar del concert del Boss al Camp Nou. En total han estat 3 hores i poc (2’15 de concert i 45 minuts de visos). Hi he anat amb en P. i en D. S’han acabat afegint a la festa 3 amics d’en D. Ha començat amb els 15 minuts preceptius de marge i, al principi, el so no semblava ser el tot perfecte. Però un cop la banda ha agafat el ritme i el Bruce ha fet seu l’escenari, la gent s’ha tornat boja. Ens tenia als seus peus. Amb 58 anys que té!
Ha obert amb un “Hola Barcelona! Com esteu?”. No surrender i Radio Nowhere han esta les primeres a sonar. Hungry heart, Jungleland, Promised Land, Looking at the future, (després d'una crítica a la política de retallada de llibertats civils que pateix el seu país), The rising, Mary’s place, Born to run, The River, Glory Days, Dancing in the dark, ... En tenen tantes. A més, els paios es permeten el luxe d’agafar cartells del públic per anar fent el repertori de la nit. Això ha passat amb Janey don't you lose heart, Waitin’ on a sunny day i Backstreets.
La imatge de la nit me l'ha donat un nen d’uns 7 o 8 anys de les primeres files, aquelles reservades als fanàtics. Estava en braços del seu pare i duia uns taps a les orelles i anava cantant les cançons fil per randa. (prefereixo quedar-me amb aquest record que no pas amb en Laporta ballant a la llotja amb el got de ves a saber què a la mà)
Podria explicar mil sensacions que he tingut. Ha estat una barreja brutal de moltes coses alhora. En breu en P. em passarà les fotografies i els vídeos. Guardarem el record per sempre i serà la millor manera d’explicar,a generacions futures, qui era aquest Bruce Springsteen i la E- Street Band i el perquè d'aquest feeling amb Barcelona. Fina llavors poden llegir la magnífica crònica de J. M Hernández Ripoll a l’Avui.cat
