Ja fa més d'un any que vaig decidir deixar de jugar a beisbol, l'esport que vaig practicar durant 18 anys. No per ser una decisió forçada per la situació del meu club de llavors, l'Hèrcules l'Hospitalet, va ser més fàcil prendre-la. Al contrari. Les ganes i la voluntat de fer crèixer el projecte, tot i les dificultats econòmiques i d'infraestructura, hi eren. Però amb certes garanties que, malauradament, no es van donar.
Amb el temps que ha passat i la distància que he pres m'he adonat que l'esport que m'estimo, el meu, passa per un mal moment. Segurament ja el passava abans, però estant-hi a dins no me n'adonava.
Existeix, dins la màxima categoria espanyola, una gran diferència econòmica (i, per tant, també esportiva) entre els clubs de la part de dalt i els de la part baixa. L'arribada de jugadors procedents de lligues professionals sudamericanes han augmentat el nivell d'aquest esport, però a un preu molt car: canvis de clubs, contraofertes milionàries, tap pels jugadors de la cantera, etc.
Els clubs no es respecten entre ells. Els creuaments de retrets mutus pel canvi de samarreta de jugadors està a l'ordre del dia. Les noves tecnologies han permés l'aparició de pàgines web i blocs informatius tant de clubs en particular com de seguiment més general. L'habilitació de comentaris i la impunitat i anonimat que permet la xarxa fa que la polèmica no estigui a l'ordre del dia.
Les federacions han de sentir la seva feina qüestionada pràcticament a diari i a més la promoció entre les escoles i la difusió als mitjans és gairebé nul·la.
Amb tot aquest panorama estan sorgint idees espontànies per redreçar la situació: una associació de clubs de Divisió d'Honor, reduïr el nombre d'equips a la lliga, etc.
Si realment es vol fer un canvi, primer cal tenir decidit l'objectiu abans d'artuclar com arribar-hi. Es vol una lliga professional o no? Es vol augmentar el nombre de fitxes federatives en categories inferiors o no? Es vol simplement aparèixer als diaris o arribar a la retransmissió dels partits per la televisió?
Un cop es donin resposta a aquestes qüestions es podrà abordar la manera de fer-ho, abans no. Si no, sempre seguirem sent un esport de 3a o 4a categoria sense més futur que el que li vulguin donar aquells que perden hores i, sobretotm, aporten il·lusió.
Amb el temps que ha passat i la distància que he pres m'he adonat que l'esport que m'estimo, el meu, passa per un mal moment. Segurament ja el passava abans, però estant-hi a dins no me n'adonava.
Existeix, dins la màxima categoria espanyola, una gran diferència econòmica (i, per tant, també esportiva) entre els clubs de la part de dalt i els de la part baixa. L'arribada de jugadors procedents de lligues professionals sudamericanes han augmentat el nivell d'aquest esport, però a un preu molt car: canvis de clubs, contraofertes milionàries, tap pels jugadors de la cantera, etc.
Els clubs no es respecten entre ells. Els creuaments de retrets mutus pel canvi de samarreta de jugadors està a l'ordre del dia. Les noves tecnologies han permés l'aparició de pàgines web i blocs informatius tant de clubs en particular com de seguiment més general. L'habilitació de comentaris i la impunitat i anonimat que permet la xarxa fa que la polèmica no estigui a l'ordre del dia.
Les federacions han de sentir la seva feina qüestionada pràcticament a diari i a més la promoció entre les escoles i la difusió als mitjans és gairebé nul·la.
Amb tot aquest panorama estan sorgint idees espontànies per redreçar la situació: una associació de clubs de Divisió d'Honor, reduïr el nombre d'equips a la lliga, etc.
Si realment es vol fer un canvi, primer cal tenir decidit l'objectiu abans d'artuclar com arribar-hi. Es vol una lliga professional o no? Es vol augmentar el nombre de fitxes federatives en categories inferiors o no? Es vol simplement aparèixer als diaris o arribar a la retransmissió dels partits per la televisió?
Un cop es donin resposta a aquestes qüestions es podrà abordar la manera de fer-ho, abans no. Si no, sempre seguirem sent un esport de 3a o 4a categoria sense més futur que el que li vulguin donar aquells que perden hores i, sobretotm, aporten il·lusió.