Aquest diumenge passat, 14 de març, el diari La Vanguardia publicava una enquesta sobre la intenció de vot en les eleccions al Parlament de la propera tardor. Responent a la pregunta de l'enunciat, la meva resposta, en primera instància, seria rotunda: NO. No hem de fer cas de les enquestes. Però posem-hi matisos.
Els aparells dels partits i els polítics que els representen (i, per extensió, els seus equips d'assessors) han de creure-se-les. És més, han de basar la seva feina en els resultats d'aquestes enquestes. El problema és que se'n fa massa, d'enquestes, i totes de diferent símbol. Segons el mitjà que les publica o l'empresa/entitat/partit/mitjà que les encarrega els resultats varien i fluctuen. Llavors, a qui fer cas? A les enquestes pròpies del partit? A les publicades als mitjans "propers" o a les publicades als mitjans "enemics"? Jo, si fos assessor polític, faria cas de la pitjor de les prediccions. Així m'obligaria a treballar més i millor.
Una altra cosa són els ciutadans que no s'inclouen en el grup anterior. Aquests són els que no han de fer cas de les enquestes, evitant així que es condicioni el vot. Perquè recordem que les enquestes estan fetes sobre un espectre reduït de la població. Representatiu, sí, però reduït. A més, sempre cal tenir en compte el context en què es fan les enquestes.