M’havia promès a mi mateix no escriure res fins que la R. i jo no comencéssim el viatge per terres americanes. Però no m’hi puc estar. És més fort que jo. Gairebé que les circumstàncies m’hi obliguen: manifestacions, sentències, declaracions, contradeclaracions, posicionaments dels uns i dels altres...
Ahir el diari AVUI publicava un tauler de joc de parxís on col·locava diferents polítics en una o altra banda, en un o altre color, segons el seu posicionament respecte de la sentència del TC i la (possible) manifestació (prèvia o posterior). Em va semblar una bona manera de fer entendre, de manera ràpida i molt gràfica, els diferents blocs que s’han creat.
Al mateix diari AVUI el passat cap de setmana es publicava una entrevista al Molt Honorable President Benach. Afirmava, en poques paraules i bastant més ben articulades que les meves, que el que haurien de fer els partits i els seus polítics és deixar-se estar de collonades i, per una sola vegada, fer front comú pensant en el país. Crec que és el que ha volgut fer Òmnium amb el seu anunci de convocatòria: fer país.
Per què aquells que ens representen al Parlament de casa nostra no es deixen estar de partidismes en aquest cas? Entenc que cadascú defensa el que més vots li donarà d’aquí un any i poc i que més val no posar-se els votants més fidels de cul.
Si jo fos assessor d’algun d’aquests partits aconsellaria al meu líder que adoptés el paper de conciliador, que fos la persona que busqués i formulés aquesta unió nacional dels diferents partits per fer front a aquest cas en concret. És més que probable que no perdríem els votants ja consolidats i tindríem molts números per guanyar-ne d’altres formacions. Però probablement per pensaments com aquest és pel que no faig d’assessor polític.